Amb la designació de tres subseus de gran tradició hoqueística i amb modèliques instal·lacions, Reus, Vic i Sant Sadurní d’Anoia, una gran resposta per part del públic, un ampli seguiment de la competició per part dels mitjans informatius i una final en un Palau Blaugrana de Barcelona ple de gom a gom i retransmesa a tot el món, el millor aparador per vendre l’hoquei patins a nivell global ja estava muntat. Però malauradament -com acostuma a passar massa sovint en aquest esport-, la desgana i desorganització per part dels directius i federatius van permetre que les portes de l’Olimp esportiu, obertes de bat a bat esperant que l’hoquei patins fes la seva entrada triomfal, es tornessin a tancar en tots els morros.

20 anys després, l’hoquei patins no ha tornat a aparèixer en cap Olimpíada més –ni hi ha expectatives que ho faci a curt termini-, i ha quedat relegat dins del món dels esports exòtics i minoritaris. A Barcelona’92, l’hoquei patins va culminar el seu llarg i tortuós viatge a una Ítaca particular, però un cop divisada la costa, ell mateix va cremar el vaixell, deixant-lo naufragar a tocar de la glòria, i deixant esvair el seu somni olímpic.

Amb motiu de la celebració d’aquesta efemèride, que té un sentit especial al coincidir amb un any olímpic, A KOPS D’STICK ha pogut reunir a alguns dels protagonistes d’aquell capítol gloriós de la història de l’hoquei patins. I amb ells, davant del mític Palau Blaugrana, escenari d’aquella final, hem conversat i hem recordat la final olímpica que van protagonitzar Espanya i Argentina aquell 7 d’agost de 1992.

Argentina es penja l’or contra tot pronòstic

Espanya i l'Argentina van arribar a la final olímpica de Barcelona’92 seguint camins ben diferents. Per una banda, Espanya, dirigida per Carles Trullols i amb un equip plagat de grans figures, era des de ben començament del torneig la gran candidata a l’or. El seu inici de competició va ser demolidor, amb dues severes golejades a Austràlia i Holanda, i desfent-se amb certa comoditat de la resta d’adversaris va classificar-se sense problemes per a la lligueta de semifinals. El combinat espanyol estava format per:

CARLES FOLGUERA, porter (ONCE Igualada), 23 anys

RAMON CANALDA, porter (Liceo Caixa Galícia), 25 anys

SANTI CARDA (ONCE Igualada), 23 anys

RAMON PERALTA (ONCE Igualada), 23 anys

JOAN AYATS (ONCE Igualada), 27 anys

JOAN CARLES (Liceo Caixa Galícia), 26 anys

FERRAN PUJALTE (Liceo Caixa Galícia), 29 anys

TONI ROVIRA (Liceo Caixa Galícia), 29 anys

ALEJANDRO AVECILLA (Dominicos Caja Postal), 26 anys

JOSEP BENITO (CP Vic), 24 anys

CARLES TRULLOLS (Seleccionador)

Per la seva banda, una Argentina formada majoritàriament amb jugadors militants en equips europeus, també era una altra candidata a medalla, amb el permís de Portugal i Itàlia. Els argentins, en canvi, van tenir un inici més discret, amb dos empats i una derrota en els tres primers partits, però dues victòries consecutives els va permetre classificar-se pels pèls per a la següent ronda. L’equip argenti era el següent:

GUILLERMO HERRMANN, porter (EPSON Cerdanyola), 25 anys

ALFRED BRIBGE, (Estudiantil de San Juan) porter, 21 anys

ALEJANDRO CAIRO (Novara –ITA-), 21 anys

PABLO CAIRO (Roller Monza –ITA-), 28 anys

JOSÉ LUÍS PÁEZ (Roller Monza –ITA-), 23 anys

DIEGO ALLENDE (Oporto –POR-), 25 anys

GABY CAIRO (Liebherr Reus), 23 anys

RAÚL MONTSERRAT (Follonica –ITA-), 20 anys

ALEJANDRO RODRÍGUEZ (Castiglione –ITA-), 23 anys

ROBERTO ROLDÁN (Liceo Caixa Galícia), 23 anys

MIGUEL GÓMEZ (seleccionador)

...

ESPANYA: Folguera, Joan Carles (1), Pujalte, A. Avecilla (2), Rovira (2) –equip inicial-, Ayats (1), Carda i Benito

ARGENTINA: Hermann, Allende (2), P. Cairo (2), J.L. Páez (3), Roldán (1) –equip inicial – Montserrat i G. Cairo.

PRIMER TEMPS: 1-0 (15’) Avecilla, 1-1 (15’) P.Cairo, 1-2 (16’) J.L. Páez.

SEGON TEMPS: 1-3 (25’) J.L. Páez, 1-4 (29’) Roldán, 2-4 (33’) J. Carles, 2-5 (33’) P: Cairo, 3-5 Avecilla (45’) , 4-5 (45’) Rovira, 5-5 (45’) Ayats.

PRÒRROGA: 5-6 J.L. Páez, 6-6 Rovira, 6-7 Allende, 6-8 Allende

En aquest enllaç podeu trobar un vídeo amb el resum del partit: FINAL JJOO BARCELONA'92

...

Els protagonistes d’aquella final, avui

ESPANYA

CARLES TRULLOLS. Barcelona 1948. Considerat un dels millors porters de tots els temps, es va retirar el 1984 i des de l’any 1988 es va fer càrrec de la selecció espanyola, fins que va marxar a finals de 1992 degut als mals resultats. Després d’exercir durant un temps com a vicepresident de la RFEP, actualment ocupa un càrrec en el Consell Català de l’Esport.

...

RAMON CANALDA. Sant Cugat del Vallés 1967. Va ser l’altre porter de l’equip espanyol. Amb 25 anys estava en un estat de forma i maduració òptim. En la selecció s’alternava a la porteria amb Folguera, i aquella mateixa temporada va arribar al Liceo i va desbancar de la titularitat al mític José Luis Huelves. Es va retirar en l’equip gallec el 2001, però hi va continuar vinculat com a entrenador de base i preparador de porters del primer equip. Actualment és l’entrenador del Companyia de María de la Liga Norte, i té un negoci de venda i distribució de material esportiu a La Coruña.

...

Fonts: Akopsdstick.blogspot.com, www.okcat.cat/actualitat/3314/20-anys-despres-somni-olimpic

De todas formas la anécdota más divertida del partido creo que no se ha atrevido a ponerla porque Ramón es una persona tremendamente discreta que nunca dice nada más allá de lo que quiere decir y por eso en este artículo la omite, por si comprometía a alguien. Nosotros nos saltamos a la torera su discreción y la contamos ya que nos parece de lo más divertido que hemos oído nunca: el caso es que estaban en el calentamiento antes del partido y a un jugador portugués (los nombres los omitiremos) se le escapó la bola a la cancha en la que estaba calentando el Liceo. El caso es que cuando pasó junto a un mítico jugador liceísta, este le "dejó un recuerdo" y le dijo... "esto sin haber empezado el partido, imagínate lo que os espera en cuanto comience..." Así es normal que en la primera parte sólo tirasen tres veces a portería y las tres desde su campo...

¿Cuándo volverán estos días al Palacio? Gracias Ramón por contarnos este impresionante partido y por seguir fiel a tu estilo.

Realmente cuando entras en el vestuario después de haber perdido 7 a 4 en la ida de una final de copa CERS te invade una sensación de decepción y de responsabilidad pareja.

Decepción porque sabes que no has dado lo que te tenías que haber dado y que en momentos vitales para una eliminatoria a doble partido no has estado a la altura. Por otro lado sabes que en siete días tienes ocasión de redimirte en tu casa, con tu gente y con un plus de motivación tal que aunque eres consciente de la dificultad de la empresa, sabes que este equipo no es la primera vez que remonta tres goles y gana una competición europea.

La semana después de perder en Barcelos se palpaba la tensión hasta en los entrenamientos, hasta cuando te cambiabas en el vestuario, donde antes siempre había un chiste o cualquier situación jocosa, ahora solo había caras serias y pocas palabras. Creo que todos los que integrábamos esa plantilla durante esa semana vivimos única y para el partido que teníamos el siguiente sábado, a las 6, en el Palacio de los Deporte de Riazor.

La presión de la gente en la calle, los medios de comunicación, distintos actos en centros comerciales para animar a la gente a acudir al palacio desembocó en más de 6.000 personas que abarrotaron nuestro pabellón.

Recuerdo entrar una hora y media antes en la pista y ver la multitud de pancartas, banderas que ya colgaban en las gradas, el ambiente de la gente que estaba acabando de poner las vallas publicitarias en el campo y comentar con mis compañeros que aquello no se podía perder. Subir las escaleras que van al vestuario y notar esa sensación que , gracias a Dios , sólo se puede describir cuando uno ha jugado este tipo de partidos y que hace que focalices de una manera brutal todos tus pensamientos hacia un solo objetivo: ganar una final europea.

Jugábamos con la importante baja de Miguel Ángel Sánchez, jugador vital para nosotros y más a la hora de tener que remontar, pero como en este tipo de ocasiones el equipo dio un plus que compensó cualquier baja.

Era tal la tensión en la pista que anulamos al equipo portugués, donde destacaban entre otros los hermanos Bertolucci, Roberto Crudelli, Sergio Silva o el portero Silva. Puedo recordar perfectamente que sólo llegaron a portería 3 veces en los primeros 25 minutos y que éstos fueron un monólogo del Liceo, pero sólo ganábamos 1 a 0. Quedaban 2 goles para empatar y ahí es donde te asaltan las dudas, en ese vestuario en la media parte, cuando ves que estás donde querías estar, pero que aún queda mucho y que cualquier error puede hacer que pierdas una final.

La segunda parte fue igual que la primera con la salvedad que con el dos a cero, el palacio se convirtió en algo increíble, nos chillábamos los unos a los otros a la hora de defender y ni nos escuchábamos. Por otra parte los portugueses con el 3 a cero claudicaron, porque era tal el torbellino de juego y ocasiones que creábamos que cuando quisieron despertar ya llevaban 5 goles.

Las sensaciones cuando ganas un título y más en estas circunstancias son indescriptibles, los múltiples abrazos, la euforia, los agradecimientos, etc... Pero sobre todo hay algo que sobresale por encima de ello, el orgullo de formar parte de un equipo profesional y consciente de sus responsabilidades y también, porqué no, el aportar tu granito de arena a la consolidación de un deporte allá donde vives.

Muchas gracias Ramón y un fuerte stickazo a todos!!!

Font: stickazo.blogspot.com.es

De Vilafranca, Pol Carulla va anar a parar al Cerdanyola, a Primera Divisió i al final ha tornat a casa. He tingut la sort de poder acabar jugant a Sant Cugat, on he pogut gaudir de tres anys molt competitius a Primera, a Lliga Nacional Catalana i enguany a la Primera Divisió. Aquí he jugat amb gent a qiu jo havia entrenat. Tant d'ells com del Sant Cugat segur que en sentireu a parlar ben aviat.

Ara, Pol Carulla sent que ha arribat el moment de deixar-ho. Arribats a aquest punt no podia demanar res més a aquest esport i he decidit posar punt i final a l’etapa de jugador, tot i que no tanco cap porta a mig termini. De moment vull desconnectar, gaudir de la família i provar d'altres coses. Carulla ens explica que se'n va sense cap títol. He estat un jugador d’equip i crec haver fet bons amics, he après a guanyar, a perdre i m'ho he passat molt bé competint. Per mi aquests són els millors títols.

L'home dels ascensos

Si bé Pol Carulla no té títols, sí que té un bon grapat d'ascensos, possiblement un dels jugadors en actiu que més en posseeix, concretament 8, mentre que de descensos només n'ha patit un. En una primera etapa al Sant Cugat (1998/99 a 2000/01), va assolir dos ascensos, de Segona Catalana a Primera Catalana i tot seguit a Nacional Catalana. De la temporada 2001/02 a la 2005/06, Carulla va ser a Alcoi on va pujar de la Lliga Sud a la Primera Divisió i d'aquesta categoria a l'OK Lliga. Les tres temporades següents va jugar al Vilafranca. La 2006/07 va pujar a l'OK Lliga, la 2007/08 va perdre aquesta categoria, i el curs 2008/09 va tornar a pujar amb el Vilafranca a la màxima categoria. L'any 2009/10 el va passar al Cerdanyola i de la 2010/11 fins a l'actualitat ha jugat de nou al PHC Sant Cugat on ha assolit dos ascensos més, un a Nacional Catalana i l'altra a Primera Divisió.

Font: OKCAT

Un capità dins i fora de la pista, un líder, un exemple per a tots, Competitiu, treballador, humil

Ha notat un canvi substancial respecte a la lliga espanyola?

Sí, a Itàlia el joc és molt més directe i ofensiu. Al principi, em va costar una mica adaptar-m’hi. M’estic divertint i, això, sempre ha estat molt important per a mi.

Amb quina lliga es queda, amb la italiana o l’espanyola?

Pel meu estil de joc, amb la italiana. Però la lliga espanyola m’ha aportat molt en l’aspecte defensiu i ara, a Itàlia, robo moltes pilotes. A Espanya es treballa molt la defensa. El joc italià m’agrada perquè és molt ofensiu, molt espectacular, i es defensa poc.

Quina de les dues lligues és més forta?

En els últims anys, la lliga italiana ha augmentat el seu nivell, però l’espanyola segueix sent la lliga més forta. Els primers classificats de la lliga italiana són conjunts que tenen jugadors espanyols a les seves files. I això vol dir que els equips espanyols estan un esglaó per sobre dels italians.

Per què va decidir marxar al Hockey Bassano?

Sempre havia volgut viure una experiència a l’estranger. Volia marxar i viure l’hoquei sobre patins des de la perspectiva de la professionalitat. Et tracten millor i et valoren més. Sé que en un futur tornaré a la lliga espanyola. No sé si la d’Itàlia serà una experiència curta o de dos o tres anys.

Seguirà al Bassano la pròxima temporada?

No he pres cap decisió. El Bassano ja m’ha comunicat que compta amb mi de cara a la pròxima campanya i em dóna confiança, però encara és massa aviat per decidir-me.

Com el tracte la premsa italiana?

[Riu] Molt bé, molt bé, com a Sant Cugat. Allà hi ha molta repercussió mediàtica.

Recentment,va marcar tres gols al FC Barcelona, i al Palau Blaugrana. Fins quin punt això pot marcar la seva carrera esportiva?

Sempre és molt bonic fer un had-trick i, més, contra un gran com és el Barça. Sempre ho recordaré.

Arran d’aquest partit li hauran arribat ofertes...?

Sí que és cert que hi ha clubs que m’han fet arribar el seu interès per fitxar-me i això em motiva i em dóna confiança. Jugar la Champions té una repercussió molt mediàtica.

Quin és el pròxim repte de Pablo Agarón?

M’agradaria ser un jugador més constant i consolidat en l’elit. A Itàlia ho estic aconseguint. Estic rendint a un bon nivell.

El PHC Sant Cugat hauria de jugar a l’OK Lliga?

Pot fer el salt a l’OK Lliga perquè té una bona base per fer-ho, però falten patrocinadors. Tinc un pressentiment: aquesta temporada o la vinent aconseguirà l’ascens.

I Pablo Aguarón estarà en aquest equip?

Mai se sap. El PHC Sant Cugat és el club de la meva vida. Si no puc jugar al PHC Sant Cugat, que sigui en un dels quatre grans de la lliga espanyola.

Per als jugadors com vostè que s’han format a la base del PHC Sant Cugat, aquest ascens seria un somni?

Seria un regal a tots aquests anys que tanta gent ha treballat moltíssim: jugadors, junta directiva i pares. S’ha de pujar. El club s’ho mereix i els jugadors també.

Quan jugava als equips del PHC Sant Cugat, s’esperava arribar a jugar al màxim nivell?

No, no. Sempre he jugat a l’hoquei sobre patins perquè m’agrada molt, per afició, per divertir-me.

Dos campionats del món i un Campionat d’Europa

Pablo Aguarón, de 22 anys, també està jugant la Lliga Europea. Té contracte per un any i finalitza a finals de maig. Està estudiant l’últim curs de Dret, a Pàdova. El santcugatenc té un currículum envejable. Amb la selecció espanyola s’ha adjudicat dos campionats del món en categoria sub-20, el 2009 i el 2011. També ha guanyat un Campionat d’Europa sub-17, el 2007, i ha estat tercer als europeus sub-17 (2008) i sub-20 (2010). Abans de marxar a Itàlia, el santcugatenc va jugar la temporada passada, la 2013-2014, al CP Vilafranca, del’OK Lliga. Amb anterioritat va jugar amb el PHC Sant Cugat (Primera Estatal) i amb el Sitges, també a la categoria de plata.

Enllaç: Llegiu tota la notícia en el següent enllaç del TOTSantCugat

Els inicis en l'hoquei

"El patinatge no era el meu fort i em decantava cap al futbol. Llavors va venir l'entrenador del meu germà i em va dir si volia jugar a hoquei patins. I vaig dir 'ostres, doncs provem-ho!'. I m'hi vaig enganxar. Per sort, el Sant Cugat era un club pioner que feia equips mixtes i vaig poder jugar amb nois. Crec que érem una espècie tan rara, vull dir que nenes juguessin amb nens... i la gent deia: 'Ui, una nena jugant? Com pot ser que una nena jugui? Les nenes no fan hoquei!'.

Començar al primer equip amb 12 anys

"Arribar a un primer equip amb 12 anys és molt difícil. Bàsicament, perquè estàs jugant amb els teus amics i gent de la teva edat, i passes a un equip de noies que no han jugat mai a hoquei, que són germanes de jugadors, que estan aprenent a patinar i que, a més, tenen 18 o 20 anys. Llavors, és un equip molt descompensat".

El futur de l'hoquei femení

"L'evolució ha sigut molt gran i jo crec que la creació de l'OK Lliga femenina ha portat també un punt de professionalització. Que em considerin una de les pioneres de l'hoquei patins femení català m'ha sorprès molt perquè jo jugava a hoquei perquè m'agradava. Però òbviament, mirant enrere, sí és cert que soc partícip de bona part dels 30 anys que existeix l'hoquei femení. I la veritat és que em fa molt feliç i a més, veient com les futures generacions, com les meves filles, tenen una base i un futur. Perquè jo, a l'hoquei femení, li veig molt futur."

Font: 324.cat

Va arribar al PHC Sant Cugat amb 9 anys, després de practicar durant tres campanyes el patinatge artístic. El primer equip femení es va crear en la temporada 1997/98 i la Maria Rosa en va formar part amb només 12 anys. Ha estat la capitana de l'equip les darreres 14 temporades, jugant tant en la posició de defensa com de davantera i ha estat màxima golejadora diverses temporades. Ara, amb 35 anys, casada amb un àrbitre d'OK Liga, en Gerard Gorina, i amb dues filles, la Queralt i la Farners, ha decidit posar punt i final a la seva carrera com a jugadora.

Palmarès

• 1 Copa Catalana.

• 2 Supercopes Catalanes.

• 2 Lliga Nacional Catalana.

• 1 Copa Generalitat.

• Sots-Campiona del Mon el 2006 a Xile.

• Sots-Campiona Copa Amèrica 2007 amb Catalunya.

• 2 Golden Cup amb Catalunya (2007 i 2009).

Subcampiona del món

El seu èxit esportiu més destacat és un subcampionat del món amb la selecció espanyola absoluta, l'any 2006 a Xile. A nivell de club, el seu PHCSC va ser un dels equips fundadors de l'OK Liga femenina en la 2009/2010 i n'ha disputat 7 edicions. La Maria Rosa recorda amb molta il·lusió la temporada 1999/2000 on van guanyar la Lliga de 2ª Catalana assolint l'ascens a la 1ª Catalana, que en aquells moments era la màxima categoria femenina. També te molt present els anys i les experiències viscudes amb la seva companya d'equip Amaya Gutiérrez i amb tantes jugadores amb les que ha compartit vestidor com la seva germana Carmina, que també va jugar al primer i al segon equip femení. Delegats com la Rosa Fernandez, el seu pare Guillem, Manel, Gus i altres, van ajudar a crear i consolidar l'hoquei patins femení a Sant Cugat.

Us recomanem que llegiu l'entrevista del Cugat.cat del passat 18-oct-2019 on ja avançava: "El final està a prop. No sé si un o dos anys, però crec que ja s'acaba. El projecte a Sant Cugat amb el Beto Borregán ha vist com arribaven noies joves que s'estan implicant i tenim molts equips de base. I jo, tot i que em sento important, ja no faig tanta falta. A més, la meva vida ha canviat, també vull dedicar-los temps a les meves filles. Si fan una activitat a l'escola poder-les anar a veure, poder anar a les cercaviles amb elles. Les meves prioritats estan canviant i el meu final com a jugadora està més a prop."

Be, el moment ha arribat, la Maria Rosa penja el patinsdesprés de 25 anys però seguirà com a entrenadora fomentant l'hoquei patins femení a Sant Cugat.

Hem elegit aquesta foto perquè representa el nostre esport (hoquei patins femení), la nostra ciutat (Sant Cugat), els nostres colors (vermell-i-negre), el nostre pavelló (PAV2) i el lideratge de la nostra Capitana, la Maria Rosa Tamburini i Borràs.

Gracies Maria Rosa!

Patí Hoquei Club Sant Cugat

Font: TOT Sant Cugat, cugat.cat i arxius del Club.

Foto: Gaby Muller (exjugadora del PHCSC).