Saltar a continguts

Patí Hoquei Club Sant Cugat

Navegació

 
 
 

Menú principal

Ramon Canalda

Imatge de complement
Ampliar imatge
Ramon Canalda, el millor jugador de la història del PHC Sant Cugat
Porter i entrenador d’hoquei sobre patins. Barcelona, 15 d’abril de 1967.
 
S’inicià al PHC Sant Cugat i passà pel Cerdanyola CH, el CP Mollet i el CP Ripollet, abans de debutar a la màxima categoria amb el CP Voltregà la temporada 1987-88. Posteriorment jugà al CE Noia (1988-90) –amb el qual guanyà una Copa d’Europa (1989), una Lliga Catalana (1989) i una Supercopa d’Europa (1990)–, el CP Piera (1990-91) i el Liceo de La Corunya (1991-2001), amb el qual conquerí nou títols: una Copa d’Europa (1992), una Recopa (1996), una Copa CERS (1999), una Supercopa d’Europa (1993), una Copa Intercontinental (1993), una Lliga (1993) i tres Copes del Rei (1995, 1996, 1997).
 
Fou internacional absolut amb la selecció espanyola, amb la qual guanyà una Copa de les Nacions (1991) i la medalla de plata en els Jocs Olímpics de Barcelona (1992), i també jugà amb la selecció catalana.
 
Com a tècnic, fou coordinador del Liceo (1999-2006) i segon entrenador del primer equip dues temporades (2002-04), en les quals el club gallec conquerí una Copa d’Europa, una Supercopa d’Europa, una Copa Intercontinental i una Copa del Rei. Posteriorment dirigí el Vigo Stick (2007-09) i el Compañía de María (2009-11) de primera divisió.
 

Font: enciclopedia.cat

Imatge de complement
Ampliar imatge
El PHC Sant Cugat Campió de Catalunya Juvenil 1985
Manlleu 1985 - Ramon Canalda revelació del Campionat

 

Segons la crònica del Mundo Deportivo: "Contra pronóstico, se proclamó brillante campeónel equipo del PHC Sant Cugat, en cuyas filas actúa el internacional Aguilera, que estuvo en los Europeos celebrados en Viareggio, emergiendo su guardameta Ramón Canalda, como la figura más relevante de esta cita hockeística".

Annex: Mundo Deportivo 23-abril-1985  (pdf 182.61KB)
Imatge de complement
Ampliar imatge
Ramon Campió de la Copa d'Europa amb el CE Noia Freixenet., el seu únic títol de la màxima competició continental contra l'Sporting de Lisboa per un global de 10-5
23 de juny de 1989
Imatge de complement
Ampliar imatge
Palmarès:

CE Noia

  • Copa d'Europa: 1988-89
  • Recopa d'Europa: 1987-88
  • Copa Continental: 1988-89
  • Lliga espanyola: 1987-88
  • Lliga Catalana: 1989-90

 

Liceo HC

  • Copa d'Europa: 1991-92
  • Recopa d'Europa: 1996
  • Copa de la CERS: 1999
  • Copa Continental: 1992
  • Copa Intercontinental: 1993
  • Lliga d'Espanya: 1992-93
  • Copa d'Espanya: 1995, 1996, 1997

 

Selecció Espanyola:

  • Copa de les Nacions: 1991
Imatge de complement
Ampliar imatge
Any Equip Competició  Classificació
1988 Ce Noia European Super Cup 2
1988 Spain Basler Cup 2
1989 Ce Noia European Super Cup 1
1991 Catalunya U23 Memorial Jose Soteras 1
1991 Spain Nations Cup 1
1992 Hc Liceo Copa Del Rey 5
1992 Hc Liceo Division De Honor 2
1992 Hc Liceo European League 1
1992 Spain Olimpic Games 2
1992 Spain European Championship 3
1993 Hc Liceo Copa Del Rey 5
1993 Hc Liceo Division De Honor 1
1993 Hc Liceo European League 3
1993 Hc Liceo European Super Cup 1
1993 Hc Liceo Intercontinental Cup 1
1993 Spain World Championship 4
1994 Hc Liceo Copa Del Rey 2
1994 Hc Liceo Division De Honor 3
1994 Hc Liceo European League 5
1995 Hc Liceo Copa Del Rey 1
1995 Hc Liceo Division De Honor 3
1995 Hc Liceo European Cup Winners Cup 3
1996 Hc Liceo Copa Del Rey 1
1996 Hc Liceo Division De Honor 2
1996 Hc Liceo European Cup Winners Cup 1
1997 Hc Liceo Copa Del Rey 1
1997 Hc Liceo Division De Honor 6
1997 Hc Liceo European League 4
1998 Hc Liceo Copa Del Rey 5
1998 Hc Liceo Division De Honor 8
1998 Hc Liceo European League 5
1999 Hc Liceo Cers Cup 1
1999 Hc Liceo Copa Del Rey 5
1999 Hc Liceo Division De Honor 2
2000 Hc Liceo Division De Honor 2
2000 Hc Liceo European Super Cup 2
2001 Hc Liceo Division De Honor 5
2001 Hc Liceo European League 2
Enllaç:  www.rinkhockey.net 
Imatge de complement
Ampliar imatge Link
Ramon Canalda Plata Olímpica a Barcelona'92
"20 anys després del somni olímpic"

Ara fa tot just 20 anys, el 7 d’agost de 1992, l’hoquei patins va arribar al zenit al qual pot aspirar qualsevol esport: protagonitzar una final olímpica. Va ser als Jocs Olímpics de Barcelona 1992 on l’hoquei patins va estar present com a esport d'exhibició, complint-se així el gran somni de l'aleshores president del COI, el Sr. Joan Antoni Samaranch, antic jugador i entrenador d’hoquei. Tot i estar relegat a un paper secundari per la seva condició d’esport d’exhibició, l'organització de Barcelona’92 va mimar l’hoquei patins com si es tractés d’una disciplina major. Amb la designació de tres subseus de gran tradició hoqueística i amb modèliques instal·lacions, Reus, Vic i Sant Sadurní d’Anoia, una gran resposta per part del públic, un ampli seguiment de la competició per part dels mitjans informatius, i una final en un Palau Blaugrana de Barcelona ple de gom a gom i retransmesa a tot el món, el millor aparador per vendre l’hoquei patins a nivell global ja estava muntat. Però malauradament -com acostuma a passar massa sovint en aquest esport-, la desgana i desorganització per part dels directius i federatius van permetre que les portes de l’Olimp esportiu, obertes de bat a bat esperant a què l’hoquei patins fes la seva entrada triomfant, es tornessin a tancar en tots els morros.

20 anys després, l’hoquei patins no ha tornat a aparèixer en cap Olimpíada més –ni hi ha expectatives que ho faci a curt termini-, i s’ha quedat relegat dins del món dels esports exòtics i minoritaris. A Barcelona’92, l’hoquei patins va culminar el seu llarg i tortuós viatge a una Ítaca particular, però un cop divisada la costa, ell mateix va cremar el vaixell, deixant-lo naufragar a tocar de la glòria, i deixant esvair el seu somni olímpic.

En motiu de la celebració d’aquesta efemèride, que té un sentit especial al coincidir amb un any olímpic, A KOPS D’STICK ha pogut reunir a alguns dels protagonistes d’aquell capítol gloriós de la història de l’hoquei patins. I amb ells, davant del mític Palau Blaugrana, escenari d’aquella final, hem conversat i hem recordat la final olímpica que van protagonitzar Espanya i Argentina aquell 7 d’agost de 1992.

Argentina es penja l’or contra tot pronòstic

Espanya i l'Argentina van arribar a la final olímpica de Barcelona’92 seguint camins ben diferents. Per una banda, Espanya, dirigida per Carles Trullols i amb un equip plagat de grans figures, era des de ben començament del torneig la gran candidata a l’or. El seu inici de competició va ser demolidor, amb dues severes golejades a Austràlia i Holanda, i desfent-se amb certa comoditat de la resta d’adversaris va classificar-se sense problemes per a la lligueta de semifinals. El combinat espanyol estava format per:

CARLES FOLGUERA, porter (ONCE Igualada), 23 anys
RAMON CANALDA, porter (Liceo Caixa Galícia), 25 anys
SANTI CARDA (ONCE Igualada), 23 anys
RAMON PERALTA (ONCE Igualada), 23 anys
JOAN AYATS (ONCE Igualada), 27 anys
JOAN CARLES (Liceo Caixa Galícia), 26 anys
FERRAN PUJALTE (Liceo Caixa Galícia), 29 anys
TONI ROVIRA (Liceo Caixa Galícia), 29 anys
ALEJANDRO AVECILLA (Dominicos Caja Postal), 26 anys
JOSEP BENITO (CP Vic), 24 anys
CARLES TRULLOLS (Seleccionador)

Per la seva banda, una Argentina formada majoritàriament amb jugadors militants en equips europeus, també era una altra candidata a medalla, amb el permís de Portugal i Itàlia. Els argentins, en canvi, van tenir un inici més discret, amb dos empats i una derrota en els tres primers partits, però dues victòries consecutives els va permetre classificar-se pels pèls per a la següent ronda. L’equip argenti era el següent:

GUILLERMO HERRMANN, porter (EPSON Cerdanyola), 25 anys
ALFRED BRIBGE, (Estudiantil de San Juan) porter, 21 anys
ALEJANDRO CAIRO (Novara –ITA-), 21 anys
PABLO CAIRO (Roller Monza –ITA-), 28 anys
JOSÉ LUÍS PÁEZ (Roller Monza –ITA-), 23 anys
DIEGO ALLENDE (Oporto –POR-), 25 anys
GABY CAIRO (Liebherr Reus), 23 anys
RAÚL MONTSERRAT (Follonica –ITA-), 20 anys
ALEJANDRO RODRÍGUEZ (Castiglione –ITA-), 23 anys
ROBERTO ROLDÁN (Liceo Caixa Galícia), 23 anys
MIGUEL GÓMEZ (seleccionador)

...

ESPANYA: Folguera, Joan Carles (1), Pujalte, A. Avecilla (2), Rovira (2) –equip inicial-, Ayats (1), Carda i Benito

ARGENTINA: Hermann, Allende (2), P. Cairo (2), J.L. Páez (3), Roldán (1) –equip inicial – Montserrat i G. Cairo.

PRIMER TEMPS: 1-0 (15’) Avecilla, 1-1 (15’) P.Cairo, 1-2 (16’) J.L. Páez.
SEGON TEMPS: 1-3 (25’) J.L. Páez, 1-4 (29’) Roldán, 2-4 (33’) J. Carles, 2-5 (33’) P: Cairo, 3-5 Avecilla (45’) , 4-5 (45’) Rovira, 5-5 (45’) Ayats.
PRÒRROGA: 5-6 J.L. Páez, 6-6 Rovira, 6-7 Allende, 6-8 Allende

En aquest enllaç podeu trobar un vídeo amb el resum del partit: FINAL JJOO BARCELONA'92

...

Els protagonistes d’aquella final, avui

ESPANYA

CARLES TRULLOLS. Barcelona 1948. Considerat un dels millors porters de tots els temps, es va retirar el 1984 i des de l’any 1988 es va fer càrrec de la selecció espanyola, fins que va marxar a finals de 1992 degut als mals resultats. Després d’exercir durant un temps com a vicepresident de la RFEP, actualment ocupa un càrrec en el Consell Català de l’Esport.

...

RAMON CANALDA. Sant Cugat del Vallés 1967. Va ser l’altre porter de l’equip espanyol. Amb 25 anys estava en un estat de forma i maduració òptim. En la selecció s’alternava a la porteria amb Folguera, i aquella mateixa temporada va arribar al Liceo i va desbancar de la titularitat al mític José Luis Huelves. Es va retirar en l’equip gallec el 2001, però hi va continuar vinculat com a entrenador de base i preparador de porters del primer equip. Actualment és l’entrenador del Companyia de María de la Liga Norte, i té un negoci de venda i distribució de material esportiu a La Coruña.

...

Font: Akopsdstick.blogspot.com

Imatge de complement
Ampliar imatge
El Partidazo según Ramón Canalda: Liceo - Barcelos, CERS 99/00

María Varela decía que este deporte le había permitido hablar con Campeones del Mundo, con Campeones de Liga, con Campeones de... A mi también. Uno de ellos, uno de los más laureados y con mayor sentido de la amistad y profesionalidad que he conocido, es Ramón Canalda. Ramón fue el que nos comentó la posibilidad de hacer esta sección de partidos míticos cuando tomando un café recordó la final de la Copa CERS de 2000. Cuando empezó a recordarla todavía el pecho se le hacía más grande, el pitillo dejaba de existir y se centraba solamente en el partidazo de vuelta en el Palacio. Aquí nos cuenta la historia, su historia, su vivencia de ese magnífico día. De todas formas la anécdota más divertida del partido creo que no se ha atrevido a ponerla porque Ramón es una persona tremendamente discreta que nunca dice nada más allá de lo que quiere decir y por eso en este artículo la omite, por si comprometía a alguien. Nosotros nos saltamos a la torera su discreción y la contamos ya que nos parece de lo más divertido que hemos oído nunca: el caso es que estaban en el calentamiento antes del partido y a un jugador portugués (los nombres los omitiremos) se le escapó la bola a la cancha en la que estaba calentando el Liceo. El caso es que cuando pasó junto a un mítico jugador liceísta, este le "dejó un recuerdo" y le dijo... "esto sin haber empezado el partido, imagínate lo que os espera en cuanto comience..." Así es normal que en la primera parte sólo tirasen tres veces a portería y las tres desde su campo...

¿Cuándo volverán estos días al Palacio? Gracias Ramón por contarnos este impresionante partido y por seguir fiel a tu estilo.

Realmente cuando entras en el vestuario después de haber perdido 7 a 4 en la ida de una final de copa CERS te invade una sensación de decepción y de responsabilidad pareja.

Decepción porque sabes que no has dado lo que te tenías que haber dado y que en momentos vitales para una eliminatoria a doble partido no has estado a la altura. Por otro lado sabes que en siete días tienes ocasión de redimirte en tu casa, con tu gente y con un plus de motivación tal que aunque eres consciente de la dificultad de la empresa, sabes que este equipo no es la primera vez que remonta tres goles y gana una competición europea. 

La semana después de perder en Barcelos se palpaba la tensión hasta en los entrenamientos, hasta cuando te cambiabas en el vestuario, donde antes siempre había un chiste o cualquier situación jocosa, ahora solo había caras serias y pocas palabras. Creo que todos los que integrábamos esa plantilla durante esa semana vivimos única y para el partido que teníamos el siguiente sábado, a las 6, en el Palacio de los Deporte de Riazor. 

La presión de la gente en la calle, los medios de comunicación, distintos actos en centros comerciales para animar a la gente a acudir al palacio desembocó en más de 6.000 personas que abarrotaron nuestro pabellón. 

Recuerdo entrar una hora y media antes en la pista y ver la multitud de pancartas, banderas que ya colgaban en las gradas, el ambiente de la gente que estaba acabando de poner las vallas publicitarias en el campo y comentar con mis compañeros que aquello no se podía perder. Subir las escaleras que van al vestuario y notar esa sensación que , gracias a Dios , sólo se puede describir cuando uno ha jugado este tipo de partidos y que hace que focalices de una manera brutal todos tus pensamientos hacia un solo objetivo: ganar una final europea. 

Jugábamos con la importante baja de Miguel Ángel Sánchez, jugador vital para nosotros y más a la hora de tener que remontar, pero como en este tipo de ocasiones el equipo dio un plus que compensó cualquier baja. 

Era tal la tensión en la pista que anulamos al equipo portugués, donde destacaban entre otros los hermanos Bertolucci, Roberto Crudelli, Sergio Silva o el portero Silva. Puedo recordar perfectamente que sólo llegaron a portería 3 veces en los primeros 25 minutos y que éstos fueron un monólogo del Liceo, pero sólo ganábamos 1 a 0. Quedaban 2 goles para empatar y ahí es donde te asaltan las dudas, en ese vestuario en la media parte, cuando ves que estás donde querías estar, pero que aún queda mucho y que cualquier error puede hacer que pierdas una final. 

La segunda parte fue igual que la primera con la salvedad que con el dos a cero, el palacio se convirtió en algo increíble, nos chillábamos los unos a los otros a la hora de defender y ni nos escuchábamos. Por otra parte los portugueses con el 3 a cero claudicaron, porque era tal el torbellino de juego y ocasiones que creábamos que cuando quisieron despertar ya llevaban 5 goles. 

Las sensaciones cuando ganas un título y más en estas circunstancias son indescriptibles, los múltiples abrazos, la euforia, los agradecimientos, etc... Pero sobre todo hay algo que sobresale por encima de ello, el orgullo de formar parte de un equipo profesional y consciente de sus responsabilidades y también, porqué no, el aportar tu granito de arena a la consolidación de un deporte allá donde vives.

Muchas gracias Ramón y un fuerte stickazo a todos!!!

Font: stickazo.blogspot.com.es

Aquest web forma part de: Sant Cugat Entitats